Tiene que llover al revés

El llibre que vaig escollir va ser Tiene que llover al revés, escrit per Lluis Valvé, un mestre d'educació visual i plàstica d'una escola de Guinardó, on treballa tant amb infants de parvulari com amb infants de primària. 

Per què vaig triar aquest llibre?

He de dir que tinc preferència pels llibres escrits en primera persona, això per començar, després el títol em va cridar molt l'atenció conjuntament amb a fotografia que hi ha a la portada, tot em feia pensar en que aquest llibre anava sobre els infants i la seva creativitat. I per finalitzar, en llegir els resums a Internet de cada llibre els quals vaig informar-me aquest és el que més em va agradar. Després d'haver-me llegit el llibre, no m'ha defraudat, en canvi m'ha sorprès amb quina facilitat es llegeix i com l'autor defensa el concepte de la creativitat i la visual i plàstica dins l'escola.

De que parla el llibre?

El llibre parla primerament de l'educació en la visual i plàstica, segons el punt de vista de l'autor és una crítica a la infravaloració que té aquesta a l'escola. L'autor no només toca la branca de la plàstica, si no que també toca altres com la didàctica, la organització escolar, la relació amb les famílies, els alumnes, els companys de professió,etc. Aquest llibre es divideix 46 capítols, i cada capítol té un nom diferent referent a una reflexió del professional respecte a projectes que Vallvé va fer, com per exemple: ¿De donde sacan las ideas los artistas? , ¡Tiene que llover al revés!, ¡Parece fàcil de hacer!, ¿Que hacen en plàstica?, i altres. Especialment m'agradaria destacar un trosset del capítol ¿Deberes de vacaciones? on parla sobre els deures i la seva funció segons la seva perspectiva i punt de vista:

Tendríamos que cuestionarnos seriamente la utilidad de los deberes. Creo que los deberes tendrían que servir para que los niños i niñas se enfrentaran solos a pequeños retos asumibles, pudieran ser conscientes de lo que saben y de lo que son capaces, para darse cuenta así de lo que saben y de lo que son capaces, para darse cuenta así de lo que tienen que repasar o preguntar a los compañeros o al maestro. Tendrían que servir para aprender a planificar el tiempo y a organizarse la agenda. Pero para que eso sea posible es necesario que los deberes se pongan con mesura y de forma coordinada desde todas las áreas. No puede ser que cuando aumenta el número de profesores, no se coordinen las agendas y que cada maestro piense que su área es la más importante y, por lo tanto, innegociable.

Tiene que llover al revés?

Com he pogut dir abans, el títol em va sobtar i cridar molt l'atenció, i aquesta va ser una de les raons pel qual el vaig triar. Però la sorpresa va ser quan vaig poder veure que el títol no només era el títol, sinó era el nom d'un capítol, on llegint vaig veure que aquesta expressió la va dir un infant el qual era el seu alumne. El fet que els autors no es pengin ells mateixos les medalles i posin expressions d'altres persones en el títol del llibre m'encanta, com l'any passat, que vaig llegir Podem pintar els somnis, de Silvia Majoral, la qual també va anomenar al seu llibre després de l'expressió d'una alumna de Parvulari. 

Relació amb els continguts

A partir de llegir aquest llibre he pogut relacionar-lo amb diferents mòduls dels dos cursos d'educació infantil que he cursat durant aquests dos anys, habilitats socials, expressió i comunicació, socioafectiu, desenvolupament cognitiu i motos i didàctica en l'educació. Penso que tots els mòduls van interrelacionats, i tot té a veure amb tot, a partir de l'expressió plàstica podem treballar les emocions, com ens sentim, la comunicació no verbal, la relació amb els altres, el desenvolupament en vers les propostes plàstiques, etc.

Reflexió personal

Després de la lectura d’aquest llibre penso en els conceptes que l’autor cita, com és l’assignatura de visual i plàstica i com hauria de ser, fent memòria de la meva experiència a Parvulari,a primària i a la ESO, quan treballava aquesta branca, i realment fent un pas enrere penso en aquelles fitxetes que feia perseguint la línia, o per altra banda aquella fitxeta en la qual havíem de fer tots el mateix dibuix, per així a final de cada trimestre portar als pares i mares el que havíem fet a l’aula, uns àlbums enormes, i realment, fa falta? Amb això veig una cosa totalment a la inversa del pensament de Lluis Vallvé.

Gràcies a aquest llibre, tinc una visió molt diferent de com haig de presentar la expressió plàstica als infants, no donant importància al resultat sinó al procés, i sobre tot exprimir tot el suc possible dels nous creadors, els infants de manera lúdica i divertida.

Per concloure recomano aquest llibre a tothom, de debò, simplement genial!