"Memorias de la pizarra"

                     

"Memorias de la pizarra"

  

“Memòries de la pissarra” és un llibre escrit per Carmen Guaita, en el qual exposa les memòries de nou grans educadors, inclosa la seva, que es van formar i van exercir la docència durant el segle XX. Segle on les seves vides i per tant, la seva formació, es van veure condicionades per la Guerra Civil espanyola, de manera que en els relats dels docents podem observar l'impacte que els va ocasionar aquesta.

Ens parla sobre que en el segle passat les escoles eren unitàries, sent actives, cooperatives i donant l'oportunitat als alumnes de sentir-se protegits i protectors. Anteriorment, els mestres no havien sentit parlar de ràtios ni els importava les proporcions, era normal tenir 40 o 50 infants i la coeducació encara no existia. Malgrat la falta de material –absència de taules– i recursos –manca d'aigua i llum elèctrica– a les escoles, això mai va suposar un impediment a l'educació. El respecte cap al mestre era bàsic i innegable, no obstant això, actualment la falta de respecte i consideració cap aquest és habitual. I no només això, l'autoritat del mestre és qüestionada per pares i alumnes, per aquest motiu, María Luisa Barea afirma que “L'escola ha guanyat en el material i ha perdut en el prestigi, i en el balanç de les dues coses ha perdut més que ha guanyat.” 

Ens descriu al mestre com a referent ètic, ha de lliurar-se en cos i ànima, anar amb la veritat i veure als alumnes d'un en un, cada alumne ha de sentir-se únic, aquest és el talent del mestre. Mestre i alumne actuen modificant-se la vida mútuament, tots dos són iguals en dignitat i drets, però diferents en grau de responsabilitat. El mestre sembra valors en els nens i per exercir correctament la seva labor, el docent es fonamenta en l'aptitud, la vocació, la preparació professional i el compromís ètic.

Ens transmet que l'educació ha de ser integral, el nen ha de convertir-se en una persona completa, equilibrada, feliç i capaç de fer feliç als altres. De manera que l'escola és com un far que il·lumina a cadascun dels seus alumnes. A l'educació ha d'haver-hi tolerància, empatia, cultura, inconformisme, voluntat i ètica. A més de dignitat, transcendència, diàleg, respecte, confiança, esforç, disciplina, lliurament, justícia, escolta, disposició, compromís, dedicació, optimisme, implicació, treball en equip, flexibilitat, creativitat, col·laboració i donació, en definitiva, estimar als alumnes. Educar és servir. De la docència reps una gran satisfacció i eterna gratitud.

“El resultat del seu treball durarà més que la seva vida”.

Ens afirma que l'educació es desenvolupa paral·lelament en quatre marcs: família, escola, societat i propi individu. Aquests escenaris han de tenir els mateixos propòsits i finalitats ja que són primordials a l'educació. Per tant, és substancial recuperar la vinculació entre família i escola, enriquir el diàleg, veure el temps com un factor determinant que hem de valorar, no dissipar i crear un clima d'amor.

La majoria dels docents tenien una predisposició i vocació molt clara, el Magisteri. Uns altres, van optar per aquesta professió perquè consideraven que era la carrera més fàcil i curta. No obstant això, tots estan d'acord en alguna cosa: “si tornés a néixer, tornaria a ser mestre.” Per a ells fer classe mai va ser un treball, i la seva major felicitat era la pròpia naturalesa del treball.

Aquesta lectura per a mi ha sigut bàsicament una reafirmació sobre la professió que he escollit, m'ha servit per tenir més clar que he escollit bé i que la docència es una professió magnifica de valors i de dignitat, de la qual es imprescindible tenir vocació. A partir d'aquesta tens una gran oportunitat d'ajudar a la gent i canviar la societat del futur, ja que com bé diu al llibre el resultat del teu treball durarà més que la vida. Tinc clar que no qualsevol o pot fer, es necessiten molts valors, i saber portar als infants tant de forma individual com en grup.  Aconseguir esdevenir persones complertes, equilibrades i felices i que siguin capaços de fer feliç als altres.

Al igual que hem donat al curs ens remarca molt que l'educació la formen la família, l'escola i l'entorn. A aquestes alçades com a educadora infantil tinc clar que la major riquesa sorgeix quan hi ha diàleg entre l'escola i la família.

Sóc conscient de que hi hauran moments molts durs en el qual hem trobaré més desanimada, per això també es molt important la relació amb el teu equip professional, ja que amb els teus companys podràs recolzar-te i ajudar a superar molts moments durs a l'igual que tu els ajudaràs a ells si ho necessiten, perquè els companys no son cap amenaça si no les persones amb les quals tens un projecte en comú que et farà mantenir la il·lusió per continuar endavant.