Frankenstein educador, de Philippe Meirieu

“Frankenstein educador” de Philippe Meirieu és un llibre que invita a reflexionar sobre la visió pedagògica que tenim en el món de l'educació. A partir de narracions, mites i reflexions filosòfiques ens mostra com socialment eduquem als infants com quelcom nostre, com una obra d'art que hem de modelar segons el nostre criteri de què és millor per a l'infant. D'aquesta manera, sense ser, en moltes ocasions, conscients d'allò que fem, actuem tot fabricant un model adequat d'infant. No obstant això, volem crear homes lliures. Per tant, com podem pretendre que les persones siguin lliures si des de ben petits els condicionem a ser allò que volem que siguin? De la mateixa manera que trobem en el cas de Frankenstein, en l'educació volem fer quelcom d'algú i és des d'aquest mateix moment que no deixem ser lliures a les persones.

Així, partint d'aquesta premissa, Meirieu planteja la pregunta: es pot formar sense fabricar? Es pot renunciar a “fer de l'altre” sense renunciar a l'educació? En definitiva, es pot ésser educador sense ser Frankenstein?

Les persones necessiten l'educació per viure. Des que naixem som introdruïts i presentats al món i hem d'adaptar-nos a aquest. Cada espai té una llengua, una cultura, una forma de fer i des del principi de tot ja ens adaptem a aquestes circumstàncies. Per tant, com diu Kant, l'home necessita ser educat i aquesta només pot donar-se d'homes que també hagin rebut educació. En cas contrari, estaríem parlant de nens salvatges, els quals no poden desenvolupar les seves capacitats mentals perquè no estan en contacte amb altres persones.

Actualment, la modernitat educativa es caracteritza per l'auge del poder de l'educació. Abans, els nens estaven tancats i se'ls deixava de banda quan no tenien un desenvolupament “normal”. Ara, s'aposta per l'educació i hi ha professionals que lluiten per això. Els educadors consideren que tots els infants tenen una oportunitat i busquen mecanismes perquè tinguin un lloc en el món de l'educació.

Per tant, podem observar com actualment hi ha una consciència que l'educació és la base del coneixement i desenvolupament i, alhora, que totes les persones tenen l'oportunitat de poder accedir a aquesta sigui com sigui. No obstant això, la metodologia que es planteja és quelcom que s'ha de reflexionar. Com hem dit abans, els educadors volen fer la seva obra d'art. De la mateixa manera que Pigmalion realitza la seva escultura i es meravella de la bellesa d'aquesta, nosaltres volem crear el nostre propi model i poder dir que som nosaltres qui ha realitzat aquest. Així, volem fer el nostre Rubens, el nostre Velázquez, però no hem d'oblidar que nosaltres treballem amb persones i no amb quadres sense animació.

Som conscients que a partir de l'educació es forma el jo, es crea la persona que progressivament va desenvolupant les seves capacitats mentals. Per aquest motiu, no podem veure un infant com una prolongació del nostre jo que es realitza al meu parer, segons el meu criteri. Per tant, ha d'existir una rivalitat entre el que esperem dels infants i els seus instints, de la mateixa manera que succeeix amb Pinnochio. El seu pare vol que vagi a l'escola i després treballi, però els seus instints, la seva formació del jo vol comprar l'entrada per entrar al circ. D'aquesta manera, el primer que hem de comprendre en l'educació és que a tots ens agradaria, però hem d'acceptar. Hem d'acceptar que cadascú és diferent i que cal oferir la possibilitat d'una autonomia progressiva. No podem pretendre que tot sigui correcte a la primera perquè se'ns escaparia de les mans, de la mateixa manera que li succeeix a Frankenstein.

D'aquesta manera, si acceptem que no podem veure l'educació com una fabricació, que hem de fer els professionals? Tal com afirma Rousseau, hem de fer-ho tot sense fer res. Hem d'oferir estímuls i deixar que siguin els infants qui seleccionin allò que els hi interessi. No obstant això, tampoc podem tenir una ideal de llibertat idílic perquè tampoc seria adequat per a l'infant, sinó que cal seleccionar els estímuls que siguin correctes, és a dir, treballar pedagògicament en tots els recursos que s'ofereixen. Per tant, cal tenir diferents mètodes, adaptar-se a les circumstàncies, el nombre d'infants, les seves característiques, etc. Hem d'oferir una pedagogia individualitzada, alhora que es té en compte el grup d'aprenentatge. I després d'oferir aquestes possibilitats no ens podem quedar en aquesta idea inicial, sinó que és important fer que els alumnes es qüestionin sobre els aprenentatges, ja realitzats i treure noves reflexions.

Després de la lectura d'aquest llibre he estat conscient que actualment encara queden moltes coses per fer. Durant el nostre procés de formació com a professionals hem après que el joc és la base del desenvolupament dels infants, les diferents etapes del desenvolupament, la necessitat d'adquirir progressivament autonomia, d'oferir recursos adequats, afectivitat, empatia, escolta activa, etc. Però tot i aquests coneixements encara ens queda molt per aprendre. Encara se'ns escapa, a vegades, frases del tipus li he dit que faci això perquè volia que aprengués tal concepte, aquest nen ha après aquesta paraula perquè li he ensenyat jo. Per tant, en el nostre inconscient estem davant obres que volem que siguin les millors. Amb aquesta reflexió no vull dir que no hem de desitjar el millor dels infants, però sense adonar-nos volem el millor perquè nosaltres hem estat presents en aquesta formació. Per exemple, l'altre dia parlant amb una persona em comentava que estava contenta perquè un nen deia que era espanyol perquè ella li havia ensenyat una paraula en castellà. És del tot lícit que una persona estigui contenta per aquesta anècdota, però hem de reflexionar aquesta idea de “jo li he ensenyat”.

Considero que l'educació a poc a poc va canviant i hem de reconèixer que les coses cada cop són millors, és a dir, es té cada cop més present l'infant com a protagonista de tota experiència. Tot i així, com sempre comenta una professora que m'ha acompanyat en l'inici de la meva formació, cal treure's algunes motxilles que portem incorporades. Aquesta per a mi és una d'elles.

Pensant en què queda pocs dies perquè oficialment siguem educadors, aquesta lectura hauria de ser obligatòria en tot procés d'aprenentatge d'un educador. Et fa veure les coses des d'una altra perspectiva i et planteja moltes coses de la teva intervenció com a educador. Mai deixem d'aprendre; som educadors en construcció constantment i necessitem la formació per adaptar-nos a les noves necessitats. No sabem quin camí seguirem a partir d'ara, però tenim les habilitats socials, les capacitats necessàries per oferir la millor pedagogia. Tenim els recursos adequats que hem estat treballant durant dos anys; tots hem patit una transformació que ens fa veure l'educació d'una forma completament diferent i ara només queda lluitar per allò que creiem.

Per tant, la meva conclusió és que ara hem d'agafar aquests coneixements i quan sortim d'aquí hem de dur a terme una revolució, tal com diu al llibre, hem de fer la vertadera revolució copernicana en pedagogia.

M'agradaria deixar aquestes paraules en nom de Meirieu que són una bona síntesi: “la verdadera revolución copernicana en pedagogía consiste en volver la espalda resueltamente al proyecto del doctor Frankenstein y a la “educación como fabricación”. Pero, con ello, no hay que subordinar toda la actividad educativa a los caprichos de un niño-rey. La educación, en realidad, ha de centrarse en la relación entre el sujeto y el mundo humano que lo acoge. Su función es permitirle construirse a sí mismo como “sujeto en el mundo””