La comunicació i el cinema

El gran dictador és una pel·lícula de 1940 dirigida i protagonitzada per Charles Chaplin. La història que explica és la d’un humil barber jueu que té una semblança sorprenent amb el dictador de Tomania, un tirà que culpa als jueus de la crítica situació que travessa el país. Un dia, els seus propis guàrdies el confonen amb el barber i el porten a un camp de concentració. Alhora, el barber és confós amb el tirà. A partir d’aquesta premissa trobem un film molt innovador que critica amb humor i ironia el que està succeint a la realitat a Alemanya.

El fragment que he seleccionat és el discurs final de la pel·lícula, on el tirà ha de parlar davant tota la guàrdia i el poble de Tomania i convèncer que el problema que viu el país són els jueus. No obstant, el personatge que fa el discurs no és el tirà, sinó que és el barber jueu que es veu en aquesta situació per la confusió que hi ha hagut. Així, el seu discurs ja no és allò que tothom espera, sinó que és tot el contrari: fa una defensa del poble jueu i culpa als dictadors d’aquesta situació d’odi. Està considerat com una de les millors escenes de la història del cinema, no només pel que diu, sinó per com ho diu.

D’aquesta manera, centrant-nos en l’àmbit de la comunicació podem destacar diferents aspectes. En primer lloc el format de discurs. Tot i que en aquest cas es tracta de quelcom improvisat, observem que és una idea interioritzada i, per tant, el discurs té un ordre adequat. Quan nosaltres fem un discurs o una entrevista amb pares o mestres hem de tenir molt clar allò que volem transmetre i ordenar les nostres idees per a que quedi una exposició clara i comprensible per a la resta de la gent.

D’altra banda, també és important destacar la veu. En un principi el “tirà” té un volum de veu baix, no convincent. No obstant, a mesura que avança en el seu discurs guanya confiança i creu en el missatge que està transmeten i puja el volum de veu. Alhora, aquesta confiança i poder en allò que diu s’exposa amb el seu cos, especialment amb la mirada. El llenguatge corporal que mostra inicialment és molt diferent del que s’observa al final. Tot just començar, el protagonista no mira al públic, només ho fa a terra i té la postura corporal encongida cap a dins. A mesura que el discurs avança i creu en les seves paraules, mira al poble al qual li está comunicant el missatge, adopta una postura més tensa i, fins i tot, al final del discurs aixeca els braços per donar més força allò que diu. El rostre del “tirà” és clau en el receptor, ja que quan comença a mirar al poble, també s’observa com arronsa el front i la boca adopta una tensió que s’acompanya amb les seves paraules.

Tot i que en aquest cas hi ha una parodia en la manera de fer discursos de Hitler, també representa com el llenguatge verbal i no verbal són imprescindibles per convèncer el poble de qualsevol idea, ja sigui l’odi als jueus o tot el contrari.

A la nostra pràctica aquest discurs és útil per observar aquelles coses que poden ser positives o negatives quan fem les nostres intervencions, el to de veu, la mirada... Si tenim una idea clara del nostre discurs i ho acompanyem d’un vocabulari adequat i d’un llenguatge no verbal correcte pots establir diàlegs i expressar opinions pròpies i que els receptors ho entenguin i estiguin d’acord. Per contra si no saps expressar-te o el teu llenguatge no és confortable provoques una situació incòmoda i, conseqüentment, un rebuig a allò que vols transmetre.

Per tant, podem observar com el cinema és una bona manera d’analitzar la comunicació i com els actors interioritzen un paper i ho transmeten al públic. Jo us animo a que veieu aquest film perquè té molts tocs d’humor i impacta perquè hi ha aspectes que es tracten que nosaltres coneixem perquè són d’anys posteriors, però aquí ja ho plantegen al 1940. 

Aquí us deixo el link del discurs: https://www.youtube.com/watch?v=3cFTJ9q5ztk