Llámalo maestro
El títol del nostre bloc és un eslògan que hem adoptat com a grup des del curs passat. Va sorgir després de reflexionar a partir d'aquesta il·lustració de Forges
El títol del nostre bloc és un eslògan que hem adoptat com a grup des del curs passat. Va sorgir després de reflexionar a partir d'aquesta il·lustració de Forges
27 comentarios:
"Tuve un gesto de cansancio; es absurdo buscar un pozo, al azar, en la inmensidad del desierto. Sin embargo, nos pusimos en marcha."
Aquesta va ser la frase que em va tocar.
M'ha fet reflexionar molt aquesta frase.
Per una banda reflecteix molt bé com a la vida en general ens trobem situacions on no veiem la sortida per cap lloc on busquem, on les situacions es posen tan difícils que veiem que no té sentit buscar una sortida perque no la trobarem.
Pero encara així ens hem d'aixecar perque n'hi han milions de sortides i sempre trobarem alguna per molt amagada que estigui.
En la nostra professió ens podem trobar molts casos on pensem que no sabem que fer però l'important es mai rendir-se. Sempre tornar a posar-nos en peu. Perque és l'única menera de garantir que sortirem.
En el moment que et trobis tan perdut com per deixar-ho tot de banda, pensa que l'unica manera de perdre tot és deixar d'intentar-ho.
“Educar es más difícil que enseñar, porque para enseñar precisa saber, pero para educar se precisa ser”.
El significat d’aquesta afirmació és molt clara i òbvia. Els mestres o educadors han de ser persones que estiguin destinades a exercir aquest ofici. Per ser docent no val tot, ni totohom. Per ser responsable d’un grup i ser-ne posteriorment el seu educador és totalment necessari que aquesta persona es fonamenti en els aspectes i característiques bàsiques tenint en compte els valors com a principis inamovibles de la seva pràctica.
En conclusió, per educar s’ha de ser educador, i per ser educador hem de ser responsables en la nostra feina i acció davant els alumnes.
“ No es pot educar en sèrie. És necessari un cor intel•ligent que sàpiga interpretar, que sàpiga per sobre de tot, comprendre.”
No tots els infants són iguals. Cadascú té els seus trets i característiques que els fa únics, cada un d’ells requereix d’unes necessitats. No podem educar creant un format per tots per igual, perquè no ho son. Hem de ser capaços d’entendre això, hem de ser capaços de tenir empatia. De tenir aquesta habilitat social, intel•ligència emocional per observar al infant i ser capaç de comprendre’l.
L’infant te cent llenguatges, cent mans, cent pensaments cent maneres de pensar de jugar i de parlar, cent, sempre cent maneres d’escoltar, de sorprendre, d’estimar, cent alegries per a cantar i entendre.
He de dir que la primera vegada que vaig llegir aquest petit relat no el vaig entendre, però cada cop que mel tornava a llegir em sorgien mes reflexions de cada paraula i m’agradava mes les conclusions estretes.
Els cent llenguatges es la manera de descriure com veiem el món de petits, cada infant es únic, amb unes potencialitats extraordinàries, amb el seu propi procés cognitiu, les seves idees, les seves conclusions, les seves preguntes totes úniques i pròpies de cada infant, les quals els ajudarà a enriquir-se en tots els sentits i poder créixer en coneixements, el més important no es que ho aprengui tot de cop si no la qualitat amb les que les aprèn.
Potser totes aquestes habilitats tan meravelloses no es perden perquè ens fem grans, si no perquè ens eduquem en una cultura magistral com si fos un motlle per a tots igual, fent així que desapareguin les nostres potencialitats, oblidant que som únics. Els infants tenen drets, molts drets que em queda el dubte si tots se'ls cedim, tots tenen dret a fer allò que volen, a moure’s lliurement, experimentar... a tenir una cultura mes expressiva com per exemple l’ensenyança de Malaguzzi.
Ara bé, continuem tenint els cent? jo crec que es perd el 80 pel camí de la vida...
16 “Para nosotros, educadores, nuestra misión hoy es crear espacios donde los seres puedan comunicarse sin pelear y en eso hay algo fundamental, el gran desafío de la modernidad. En las sociedades tradicionales podía esperarse que la gente dejara de pelearse o bien por el miedo al castigo o porque estaban bajo influencia de una ideología única. En una democracia que acepta la diversidad y la pluralidad para que la gente no se enfrente, la gente va a tener que aprender primero a encontrarse. Cuando aceptamos que la diversidad, el encuentro y la creación de su posibilidad hacen al fundamento mismo de la sociabilidad, solo hay sociabilidad en torno de la mesa redonda. Hemos construido eso que se llaman las grandes instituciones del Estado, el parlamento, que funcionan más o menos bien pero que funcionarán mejor si construimos en todos los niveles y desde la infancia mesas redondas donde los seres puedan encontrarse.”
· Nosotros como educadores tenemos que fomentar la comunicación y el respeto desde la infancia. Hacer entender que hay diversidad, es decir, cada uno ve las cosas desde puntos distintos y esto hay que llevarlo a nuestro favor, para prosperar.
Aquest és el meu text per reflexionar:
"La educación, entonces, tiene que ver con lo político. Lo político es hacer nacer la sociedad, que no es una comunidad. En una comunidad vivimos juntos porque compartimos el mismo pasado, los mismos gustos, las mismas elecciones; puede haber una comunidad de pescadores, o una comunidad de gente a la que le gusta el rap. Una sociedad es un conjunto de comunidades que acepta que existen leyes que trascienden su pertenencia comunitaria. A tal título la escuela es una comunidad, es una sociedad que enseña que más allá de las comunidades existen reglas sociales que les permiten coexistir a las comunidades, que le permite a cada uno hacer sus elecciones, tener sus gustos, sus deseos pero que también permite vivir juntos y darse un marco común. La sociedad impone. Educamos para el bien común, para la polis griega y ahí la educación es lo político”.
Tot i ser diferents i ser de comunitats diferents, tots pertanyem a la mateixa societat.
L'escola és una part d'aquesta societat en la que s'ensenya a respectar els diferents gustos, les diferents opinions, els diferents desitjos... i així pertànyer a una mateixa societat; malgrat les diferències que es poden trobar.
Hem de tenir en compte la importància d'una societat on s'eduqui acceptant i respectant la diversitat.
La frase que em van assignar va ser:
"Un dels principals objectius de l'educació és ampliar les finestres a tràves de les quals veiem el món."
La meva reflexió va ser, que l'educació ens ajuda a veure el món amb altres punts de vista i podem arribar a fer diferents representacions que fins el moment no coneixiem. L'educació ens mostra les diverses realitats del món, i per tant, aprenem a respectar i acceptar els punts de vista que tenen altres persones.
Al que em va fer pensar aquesta frase va ser que l'educació ens enriqueix molt i que podem aprendre moltes coses noves gràcies a ella. Ens fa obrir-nos cap als altres i entendre la diversitat, ens donen valors i altres perspectives. Per aquest motiu, l'educació ens fa crèixer.
La frase que em van assignar va ser:
"Cal tota una tribu per educar un infant."
Recordo que aquesta frase la vam analitzar a principis del primer curs.
La reflexió extreta és que no existeix només un factor que s'encarregui de l'educació dels més petits, al contrari, TOT EDUCA.
La família, l'escola, l'entorn, la ciutat, els espais, les institucions, els mitjans de comunicació... influeix en el desenvolupament i educació de tots els infants, per tant tots hem d'estar conscienciats i posar de la nostra part per aconseguir que els més menuts rebin la millor educació possible.
“En qüestions de cultura i saber només es perd el que queda, només es guanya el que es dóna”
Aquesta va ser la frase que vaig rebre a l’inici del curs. Per analitzar-la bé, la separarem en les següents parts:
Per una banda, quan parlem de cultura i d’allò que sabem “el que queda” seria la part fixe i la perdem pel fet de que no es mou, no avança.
D’altra banda, ens diu que es guanya quan cada persona aporta, i entre tots/es es fan els sabers i la cultura “el que es dóna”, ja que saber i cultura es troben en continu moviment.
Finalment, el que donem és allò que aportem entre totes les persones, i ho guanyem com a societat, perquè la cultura i els sabers/coneixements avancen amb les aportacions.
Personalment, penso que aquesta frase fa reflexionar i fer-nos veure que som part d’una societat que avança gràcies a tots els membres que la composen. En petita escala es pot aplicar com a educadores, ja que és important aprendre’n de tots/es, famílies, infants i comunitat.
" Educar no consiste en llenar un vaso vacío, sino en encender un fuego latente. "Tenim la sort de poder educar, de poder fer millors persones pel futur de les que existeixen avui dia.
Els infants són un foc latent, són esponges que absorbeixen tot el que veuen, el que escolten, etc, estan en el moment d'aprendre, de conèixer, de créixer i nosaltres hem de fomentar-ho.
L´educació és l´arma més poderosa que pots utilitzar per canviar el món. Nelson Mandela.
Vivim en una societat plena de desigualtats i en som conscients dia rere dia, amb tot el que succeeix en el nostre món; veiem com cada cop les diferències entre diferents llocs del territori en són cada vegada més grans ja siguin en l'àmbit educatiu, sanitari, social, etc.
En aquesta frase Nelson Mandela volia reivindicar uns drets i unes igualtats que fossin per tots d'una manera més igualitària, tant és així què ell va creure que si des de ben petits als nostres nens i nenes els fem una consciència crítica on l'infant a través dels seus actes i del model educatiu que li ensenyem, podria anar canviant la societat i fer-la més crítica en la manera de pensar, fer i actuar en les coses que van succeint.
Així com també veuríem com les diferencies no serien tan grans com es poden observar avui en dia, i de mica en mica podríem anar canviant la manera de ser els éssers humans i mira per tenir una societat més justa i parcial.
D'altra banda penso que en l'actualitat les persones ens mirem les coses des de fora, no ens agrada molt implicar-nos en millorar les coses o reivindicar que canviï la manera de fer polítiques a la nostra societat, sobretot en la joventut que en son el futur del demà, i això fa que cada cop es notin més les diferències entre tots nosaltres.
Ja per acabar, crec que Mandela es volia a referir que tots i tothom tenim drets a rebre i accedir al món educatiu, amb una educació lliure i on puguem crear persones amb valors i fonaments per poder rebre un model educatiu de qualitat a tot arreu i on fem créixer persones amb ganes de canviar el món.
“Es necesario desarrollar una pedagogía de la pregunta. Siempre estamos escuchando una pedagogía de la respuesta. Los profesores contestan a preguntas que los alumnos no han hecho.”
La veritat és que la meva frase em va agradar molt... la conclusió que vaig extreure és; HEM DE DEIXAR INVESTIGAR!!
No hem d'estar sempre d'acord amb tot, hem de preguntar-ho. Ho tinguis claríssim o no, tot s'ha de qüestionar.
Per aprendre hem d'equivocar-nos, no esperar el que alguns ja tenen fet i ja han descobert. No hem d'esperar que ens comentin coses que ni ens hem preguntat, no crec que sigui la manera d'aprendre.
PREGUNTEM-NOS LES COSES. INVESTIGUEM!
Él diàleg és interessant, la descoberta del coneixement mutu, preguntant també s’aprèn. És més, les respostes a preguntes que mai s’han preguntat no interessen, perquè no s’han arribat a qüestionar.
No crec que els professors ho sàpiguen tot, també han d’escoltar, aprendre i sobretot, preguntar.
Personalment penso que s’ha d’arribar a tenir una curiositat, preguntar, i després ja t’interessa arribar a una resposta, perquè el tema ja ho has qüestionat, no t’han donat una resposta que has hagut d’afirmar...
L’alumne que pregunta continuarà preguntant fins arribar a més d’una resposta, i aquesta pregunta no estarà buida, serà resposta d’una inquietud.
La frase que em van assignar va ser:
"Todos nosotros sabemos algo, todos nosotros ignoramos algo, por eso, aprendemos siempre."
En llegir aquesta frase, i reflexionar molt sobre aquesta, vaig buscar per Internet de qui era ja que em va agradar bastant, buscant vaig trobar-me amb el creador el qual va ser un pedagog brasiler anomenat Paulo Freire, investigant vaig llegir-me la seva història i la pedagogia que va crear. Freire intentava que el món no fos un conjunt de persones oprimides, per això el motiu d'aquesta frase, tots podem aprendre de tothom a través del diàleg.
Llegint en què consistia la pedagogia de l'oprimit em vaig retre compte del fet que vivim en una societat amb una cultura dominant on els pensaments de cadascú queden només en un lloc de la nostra ment per por al que diran els altres.
A través del diàleg com parla Freire, tant els educadors podem aprendre dels infants, i els infants poden aprendre dels adults, en l'àmbit infantil, encara que no hi hagi un diàleg ple de paraules sempre està l'emissor i el receptor on la importància de la conversa és el nostre cos, perquè gràcies al nostre cos la comunicació no verbal ens pot senyalar el que no es pot dir amb paraules, sent una manera d'aprendre dels més petits i assabentar-se que tots podem complementar-nos amb tots.
Finalment, vull afegir que els educadors em d'aprendre a escoltar als infants perquè cadascú d'ells ens pot aportar coneixements innovadors.
'' La cooperació es la convicció plena de que ningú pot arriba a la meta si no arriban tots''
Aquesta frase per mi es molt important ja que com a futurs i futures educadors/es hem de saber treballar en equip, ja sigui amb les famílies o amb altres professionals.
Amb la finalitat de poder arribar a l'objectiu o a la ''meta'', si ho fem així tots junts segurament serà molt més ric per tots i totes.
La cooperació sempre la trobem en tots llocs i nosaltres hem de promocionar aquesta cooperació pel benestar dels infants.
“Cal prendre consciència que els infants i adolescents, com a col•lectiu social, formen part activa de la societat amb els drets i deures i que això exigeix l'exercici i l'aplicació pràctica de la democràcia amb totes les seves regles.”
Aquesta va ser la frase que em va tocar al principi de curs. La vaig haver de llegir un parell de vegades per entendre bé el que volia dir, finalment vaig arribar a una conclusió: els infants i adolescents tenen drets i deures que la societat ha de complir. S’han de respectar els seus drets igual que els de qualsevol adult, ja que encara que siguin petits i no sigui el gruix més important de la població no deixen de ser persones i són igual d’importants que qualsevol altre col·lectiu.
També m’ha fet veure que no tots els drets dels infants es coneixen i, encara menys compleixen. Aquest es un fet real i actual i cal canviar-lo, ja que els infants i adolescents són un dels col·lectius més oblidats que hi ha, i s’haurien d’adaptar tot més a ells.
"Ensenyar no és transferir el coneixement, sinó crear les possibilitats per a la seva pròpia producció o construcció”
Aquesta frase m'ha fet reflexionar bastant a mesura que he anat fent pràctiques i he pogut veure el funcionament d'una escola bressol, crec que tots els que volem aspirar a ser educadors hauríem de tenir present aquesta frase, ja que els educadors ensenyem per a la vida perquè el coneixement no és solament per ser emmagatzemat sinó per posar-se en pràctica.
El paper de l'educador no és transferir el coneixement i ensenyar a l'infant el que suposadament sap pels seus estudis i títols, sinó que per a mi pensar, és un constant aprenentatge tant de l'educador com de l'infant, on influeixen tot tipus d'actuacions. L'educació incumbeix les vivències dins de les aules, als patis, en els passadissos i en tot lloc on es produeixin interrelacions entre els educadors i infants, i entre els mateixos nens. Al final de la frase, ''crear possibilitats per a la seva pròpia producció'', fa referència al fet que el que ensenya aprèn i el que aprèn ensenya. Per això és important, també, els gestos dels educadors cap als infants, ja que és una constant comunicació d'aprenentatge per les dues parts.
Degut a que el meu text era una mica més llarg, aquesta entrada ocuparà dos comentaris: d'una banda només el text i, d'altra banda, el meu comentari al respecte.
Aquí us deixo una còpia del meu text:
11 “(…) la tarea del docente, que también es aprendiz, es placentera y a la vez exigente. Exige seriedad, preparación científica, preparación física, emocional, afectiva. Es una tarea que requiere, de quien se compromete con ella, un gusto especial de querer bien, no sólo a los otros sino al propio proceso que ella implica. Es imposible enseñar sin ese coraje de querer bien, sin la valentía de los que insisten mil veces antes de desistir. Es imposible enseñar sin la capacidad forjada, inventada, bien cuidada de amar. (…). Es preciso atreverse en el sentido pleno de esta palabra para hablar de amor sin temor de ser llamado blandengue, o meloso, acientífico si es que no anticientífico. Es preciso atreverse para decir científicamente, y no bla-blablantemente, que estudiamos, aprendemos, enseñamos y conocemos con nuestro cuerpo entero. Con los sentimientos, con las emociones, con los deseos, con los miedos, con las dudas, con la pasión y también con la razón crítica. Jamás solo con esta última. Es preciso atreverse para jamás dicotomizar lo cognoscitivo de lo emocional. Es preciso atreverse para quedarse o permanecer enseñando por largo tiempo en las condiciones que conocemos, mal pagados, sin ser respetados y resistiendo el riesgo de caer vencidos por el cinismo. Es preciso atreverse, aprender a atreverse, para decir no a la burocratización de la mente a la que nos exponemos diariamente. Es preciso atreverse para continuar cuando a veces se puede dejar de hacerlo, con ventajas materiales.
Sin embargo, nada de esto convierte la tarea de enseñar en un quehacer de seres pacientes, dóciles, acomodados, porque son portadores de una misión tan ejemplar que no se puede conciliar con actos de rebeldía, de protesta, como las huelgas por ejemplo. La tarea de enseñar es una tarea profesional que exige amorosidad, creatividad, competencia científica, pero rechaza la estrechez cientificista, que exige la capacidad de luchar por la libertad sin la cual la propia tarea perece.”
Comentari:
Després de tornar a llegir el text de principi de curs i de les anotacions que vaig fer en el seu moment m’he adonat que hi ha moltes coses que continuo reafirmant amb els coneixements que tenia i els que he pogut ampliar, però hi ha frases que potser no havia donat tanta rellevància i que eren importants en la tasca com a educadors i educadores. D’aquesta manera, considero que la docència no només és una qüestió d’ensenyar i que la resta aprenguin, sinó que és el quelcom recíproc. La formació constant és un dels elements claus en la nostra tasca professional; no existeix un saber únic, una veritat científica i universal que dictamini la nostra intervenció, sinó que cada dia cal innovar-se, conèixer les noves propostes i adaptar-se a les necessitats de cada grup d’infants. Per tant, la nostra tasca no es limita a un “único quehacer”, sinó que requereix d’implicació, amorositat, creativitat i treball constant. La nostra feina va molt més enllà de passar una estona amb els infants i, tot i que no estigui reconeguda socialment, no podem desistir en la nostra lluita en defensa de l’educació.
Quan parlem d’innovar-nos constantment, també parlem “d’atrevir-se”. Més enllà de la planificació que cada educador i centre tingui respecte la seva intervenció amb els infants és important que un professional es pugui atrevir a fer, a pensar, a sentir i a observar de manera crítica. Si no ets capaç de mostrar aquesta voluntat no pots intervenir amb infants. I com ho pots fer? A través dels coneixements dels últims mesos m’he adonat que les habilitats socials i comunicatives són essencials, és a dir, es requereix una capacitat per transmetre, per expressar la teva opinió, per comprendre la opinió i sentiments de la resta. També cal tenir la habilitat de planificar, demanar ajuda, saber preguntar...són elements que formen part del dia a dia i que tenen una estreta relació amb la gestió i regulació emocional. El que pensem i el que sentim són elements que van units i requereix d’habilitats emocionals per arribar a l’objectiu final: el desenvolupament integral de l’infant. És a través del nostre cos sencer que nosaltres comuniquem i intervenim; per tant, no només transmetem a través de la nostra ment. Cada paraula, cada mirada, cada gest comunica i forma part de l’educació. També hem de tenir en compte com ens sentim nosaltres i que podem aportar a la resta. Necessitem tenir una bona autoestima, un bon autoconcepte i optimisme per poder, d’una banda, transmetre als infants aquests valors emocionals i, d’altra banda, per poder realitzar la nostra professió. Si no disposem d’aquests elements no podem ser educadors i educadores.
Sabem que no és una tasca fàcil, tal i com diu al text la feina d’un docent és “placentera y exigente”. Exigent perquè requereix d’esforç constant però gratificant perquè et regala moments únics que només nosaltres podem sentir. Sabem, alhora, que durant la nostra vida professional i haurà molts entrebancs i que no sempre tothom creurà en l’educació. Però nosaltres hem de lluitar per allò que creiem i sentim, hem de tenir la nostra meta del benestar de l’infant i, a partir d’aquesta premissa, hem de formar-nos, aprendre i ensenyar cada dia, ja que com diu al text: “Es imposible enseñar sin ese coraje de querer bien, sin la valentía de los que insisten mil veces antes de desistir”
“No hi ha prou en què neixi un infant, cal portar-lo al món”
La idea que em transmet aquesta frase és que per a què un infant es desenvolupi completament (en l'àmbit emocional, motriu, cognitiu, social, etc.) i de manera correcta i equilibrada, cal que visqui en societat i que interactuï amb els diferents membres d’aquesta: altres infants, adults... establint, gràcies a això, les relacions significatives i els vincles que l’ajudaran a desenvolupar-se al màxim com a persona en tots els aspectes. A part, per a què un infant pugui avançar en el seu desenvolupament, no necessita només un bon vincle i relació amb les persones més properes a ell, també necessita enfrontar-se a diferents situacions, encertar i equivocar-se, experimentar.... i a partir de tot això, extreure els aprenentatges que l’ajudaran a continuar endavant i enriquiran el seu procés de creixement (psicològic, físic...).
El fragment de la frase on posa “cal portar-lo al món”, em fa pensar en la diversitat que es pot trobar avui dia dins una mateixa societat, no solament en l'àmbit cultural, sinó també en la tipologia de famílies i altres factors de la nostra societat. Per això, penso que és molt important el que diu aquesta part de la frase, que per a mi deixa veure o vol transmetre la importància de connectar a l’infant des que neix amb la societat on viu, enriquint així les seves experiències i evitant la manca d’estímuls o la poca varietat d’aquests.
2.4. “En vez de obsesionarse con la metodología, el maestro debe preguntarse:
“¿Cómo soy yo? ¿Qué les puedo dar?”. No hay que verse como un modelo perfecto sino como un modelo posible. De este modo, el niño tendrá la oportunidad de estar con una maestra a la que le gusta cocinar, y aprenderá a cocinar y de paso a leer. Hemos de contagiar la pasión particular de cada cual.
Aquí tuvimos un maestro muy aficionado a la montaña, que volvió entusiasmado del Montblanc y nos dejó sus fotos en el casillero. Le pregunté si iba a explicarles aquella experiencia a los niños y me dijo que no pensaba contarles su vida. “¿Cómo que no? Ahora mismo vas y les hablas de ti.” Él lo había vivido tanto que sus alumnos se pusieron enseguida a comentarlo con sus familias y solo querían ir a la montaña. Comunicarles tus pasiones, eso siempre funciona”
Aquest text em va fer reflexionar sobre allò d’explicar les nostres passions als infants o no.
Jo crec que és una bona manera de fer que els infants et puguin conèixer i confiar més fàcilment en tu i a més, pots fer que s’interessin per alguna cosa, encara que sigui per allò que t’apassiona a tu com a mestre.
Si el mestre explica als infants tot allò que li agrada fer, potser els infants mostren interès en alguna de les coses que els han explicat, de manera que també podrà passar a ser una passió per l’infant.
Tot depèn de com se li expliquin aquestes coses i quina sigui l’edat dels infants, és a dir, si ho expliquem amb entusiasme, amb ganes, els infants ho percebran així, si ho expliquem amb desgana o cansats pels infants no serà el mateix.
"Una escola ha de ser un lloc per a tots els infants, no basada en la idea que tots són iguals sinó que tots són diferents."
Penso que aquesta frase es refereix a que cada nen o nena és un món, i hauríem de tractar-los tots per igual comptant que cadascú necessita una cosa diferent i cada infant forma la seva pròpia personalitat, i l'escola i nosaltres com a educadors i educadores hem de saber respondre a les necessitats i també saber els gustos de cada infant per així poder atendre'ls, atendre a un infant únic.
"L’educació es concreta en processos de comunicació i dinàmiques de participació."
La meva frase hem fa reflexionar sobre tot el que envolta una bona educació, en la interacció amb els infants, el anar parlant dia a dia sobre ells/es, els seus gustos, interessos, intercanvi d'opinions i coneixements, ajudant així a construir poc a poc el seu propi jo, a què es coneguin a si mateixos. Els eduacors/es hem de disposar d'un seguit d'habilitats comunicatives i de relació que ens permetin establir interaccions òptimes amb els infants. Hem d'ensenyar amb paraules i deixar que s'expressin, realitzar dinàmiques amb una idea i fent una mica de guies però sense que es tornin dirigides, per tal de què els infants es moguin lliures i s'expressin amb creativitat i personalitat, relacionant-se amb el seu grup d'iguals i aprenent tots de tots, aprenent les normes i pautes de comportament necessàries per formar part d'un grup i poder jugar plegats.
Nosaltres com educadores hem de crear propostes d'interacció, descobriment, experimentació i hem d'incentivar a què descobreixin i facin ells sols, per què els infants aprenen fent i nosaltres aprenem del que fan.
La meva frase és:
"Necesitamos docentes intelectualmente curiosos, rebeldes a un acercamiento consumista del saber, personas que prefieran construir el saber junto con otros en vez de consumirlo":
Necessitem educadors ben formats, amb vocació i que estiguin contínuament formant-se. Que tinguin ganes d'aprendre amb el fi de construir-se com a educadors i aportar el màxim de les seves capacitats als infants.
Necessitem persones creatives amb noves idees i que treballin en equip. Aquests docents han de ser curiosos, fer-se preguntes i anar en busca de les respostes, Persones que desitgin aprendre i construir-se formant un gran equip.
Publicar un comentario